No és només una qüestió lingüística, el que està passant amb el català és un atac directe a la identitat d’un poble. Perquè una llengua no és només un instrument de comunicació: és manera de veure el món, és cultura acumulada al llarg de les centúries. Quan es persegueix una parla, es persegueix tot això. En el cas del català, aquesta persecució no és puntual ni anecdòtica: és estructural, persistent i, massa sovint, legitimada des de les institucions.
La Franja de Ponent: esborrar el nom per esborrar la realitat
A la Franja de Ponent, el pacte de govern entre la dreta i l’extrema dreta a l’Aragó és un pas qualitatiu en la política de negació del català. El nou acord per investir el govern autonòmic incorpora mesures explícites que parlen d’alliberar Aragó de la imposició del català, una expressió que no és neutra: implica considerar la llengua pròpia del territori com un problema polític a eliminar.
Entre les mesures pactades hi ha la voluntat de suprimir l’Institut Aragonès del Català i de reformar la legislació cultural per reduir o eliminar qualsevol reconeixement explícit del català a l’ordenament jurídic aragonès. És a dir: no es tracta només de discurs, sinó de desmantellar estructures públiques que fins ara garantien, encara que de manera limitada, la protecció institucional del català.
Això recupera una lògica ja coneguda: la de negar el nom mateix de la llengua, fragmentar-la sota etiquetes com modalitats locals o expressions substitutives, i desconnectar-la del seu marc cultural natural.
Tanmateix, la realitat cultural és tossuda. L’obra de Jesús Moncada —recentment homenatjat a Tortosa— no només desmenteix qualsevol intent de folklorització: reivindica el català de la Franja com a llengua literària de primer ordre. Moncada no escrivia en cap dialecte menor: escrivia en una llengua plena, capaç de narrar el món amb una potència universal.
Amb ell, tota una tradició que alguns voldrien esborrar. Desideri Lombarte, de Pena-roja de Tastavins, ho va deixar escrit amb una claredat que avui és gairebé un manifest:
La llengua que parlém es clara i forta,
i és dolça si convé, i és falaguera
i és jove com un brot de primavera,
i és vella com l’hivern, i no està morta.
Aquesta és la clau: no està morta. No ho està perquè hi ha literatura. Perquè hi ha paraula escrita. Perquè hi ha un poble que, malgrat tot, continua explicant-se en la seua llengua.
País Valencià i Illes: quan la cultura es vol reduir a accessori
Al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses, la persecució és igual de barroera. Es retalla la presència institucional, es posa traves a l’ensenyament, es banalitza la llengua fins a convertir-la en un simple complement.
Però aquí també la literatura esdevé resistència. Cada llibre escrit en català és un acte de reafirmació. Cada poema, cada novel·la, cada article és una prova que la llengua no només sobreviu, sinó que crea, pensa i transforma. Reduir el català és intentar amputar tota aquesta producció cultural, tota aquesta mirada pròpia. Perquè sense llengua, no hi ha literatura. I sense literatura, un poble perd la capacitat de narrar-se a si mateix.
L’obsessió contra l’escola: atacar la raïl
La persecució contra l’escola catalana és un front igualment agressiu. No és casualitat. L’escola és on la llengua es transmet amb normalitat, on es garanteix la cohesió social i on es construeix el futur.
Per això es vol intervenir. Per això s’imposen percentatges absurds, sense cap base pedagògica. Per això es dicten resolucions judicials que no responen a criteris educatius sinó a una agenda política clara: reduir el català a residual. Aquests decrets no són només infumables: són profundament irresponsables. Volen convertir la llengua en conflicte allà on havia estat convivència. De nou, el que està en joc no és només una llengua: és la capacitat d’un poble de continuar existint com a tal.
“Una llengua no és només un instrument de comunicació: és manera de veure el món,
és cultura acumulada al llarg de les centúries”
La llengua com a identitat: allò que no es pot negociar
El català no és un caprici ni una opció. És una herència. És una estructura mental compartida. És el fil que connecta generacions. I la literatura n’és l’expressió més alta.
Quan es menysté la llengua, es menysté tot això: els segles de paraules, les veus que ens han precedit, la capacitat de continuar creant. És un atac directe a la dignitat col·lectiva.
Per això la resposta no pot ser tímida. No pot ser tècnica ni burocràtica. Ha de ser cultural, política i, sobretot, conscient. És aquí on ressona amb tota la seua força la veu del cantautor de la Codonyera, Tomàs Sastre, que converteix la llengua en combat i en orgull:
Lluït i blanc és lo meu idioma,
fet de música i combats,
en centúries passades de paraules.
De lluny ens ve la veu a gola
i anomenem les plantes i animals
en encertades lletres heretades.
Escriure, no escrivim encara prou:
ens van furtar les plomes fa vuit segles.
Vols dir, amic cantor,
que el vostre Chapurreau de l’Aragó,
és clara llengua, és català del bo?
Així mateix, respectable senyor,
veniu només al Guadalop,
i els camperols d’allí,
sens cap esforç,
us donaran una lliçó.
Aquest no és només un crit literari, és una afirmació d’existència. Perquè mentre hi haja llengua, hi haurà poble. Mentre hi haja literatura, hi haurà consciència. Això —malgrat totes les persecucions— és precisament el que no poden controlar.
